ROBOTS, realitat o ficció?
23
Jul.
Visitar l’exposició de Robots al Cosmocaixa és com ser conscient, de cop, que el desig de l’ésser humà és molt a prop: aconseguir que una màquina faci tot allò que ens fa mandra o ens sembla impossible o ens posa en perill.
L’estructura de l’exposició i la inclusió de la part lúdica fa que sigui una exposició molt adequada per a tot tipus d’edat. Només d’entrar trobem dos robots, l’Ada i en Charles, capaços de fer-nos de guia per tota l’exposició. Tot i que no és fàcil aconseguir que es desplacin amb comoditat, si hi ha molta gent, amb una mica de paciència ho aconseguireu (no us podeu imaginar la gran capacitat d’espera que tenen els menuts quan la cosa és tan interessant).
Si decidim fer la nostra, seguirem el camí de l’exposició que recull un itinerari històric de l’evolució de les màquines fins als nostres dies. Està bé que l’exposició comenci posant-nos en context, el punt de partida és importantíssim ja que ens ajuda a centrar-nos. El món de la robòtica és tan ampli que cadascú de nosaltres teníem una idea preconcebuda del que veuríem abans d’entrar.
La primera parada, després dels robots de l’entrada, és un aparador amb unes puntes de llança i ganivets procedents de la prehistòria. Heus aquí que el sílex fou el primer mineral utilitzat en la indústria de la robòtica! Bé, de la robòtica no, però sí que ens serveix com a exemple que les màquines, enteses com a mecanismes dissenyats amb l’objectiu de fer una determinada tasca, són inherents als éssers humans i a la seva història.
D’aquí passegem per un escenari futurista que mostra les primeres màquines dels nostres avantpassats com ara l’eolípila, la primera màquina de vapor, inventada per un grec al segle I aC, fins a la impremta, la màquina que va permetre compartir el coneixement o la màquina d’escriure que contrasta amb la metralladora. Aquest punt de reflexió no és individual, s’acompanya de grans pensadors que han filosofat sobre la importància i el paper que han de tenir les màquines i com serà la convivència entre màquines i homes en el futur.
El recorregut es mou entre la part pràctica i la part de l’imaginari amb les joguines i els autòmats. I aquestes dues línies avancen en paral·lel mentre els petits esperen interactuar amb el que veuen. Ells ja són de la generació on de tot allò que veuen esperen obtenir una resposta. Així que a poc a poc, anem veient més moviment. Les màquines submarines, industrials, mèdiques… ens porten fins al punt més sol·licitat. Un robot, bé de fet només és un braç robòtic, aconsegueix fer una cua de nens i adults que volen posar a prova les seves habilitats davant de la màquina. L’arma, el joc de les parelles. Encara que el braç robòtic és més lent que l’humà i això alenteix l’intercanvi de torns, el robot aconsegueix esgarrapar somriures fent ús d’unes cartes com la de dormir que usa quan el contrincant triga massa a moure carta.
Al costat, una altra màquina més ràpida i menys humana ens repta a un tres en ratlla. I això és el que entreté més als petits de casa, mentre els pares ens meravellem amb els nanorobots, amb la capacitat d’en Frankie d’imitar la nostra expressió, veient un cor artificial bategant o com la planta dels diners creix en una bombolla controlada a través de dispositius mòbils.
Per a nosaltres l’exposició ha estat una oportunitat per preguntar-nos si realment necessitem aquestes màquines per fer-nos la vida més fàcil o és una eina per muscular la nostra mandra. Ens enduem la reflexió i el somriure d’haver conviscut entre ells, els Robots.
